Moltes vegades m’he
meravellat veient documentals de plantes i animals, que sovint ni tan sols
sabia que existien, en zones totalment inhòspites i salvatges, on la petjada
humana amb prou feines hi és present. Fa poc vaig tenir la oportunitat de
visitar un dels llocs que es conserven més verges del planeta, un país on la
natura i la consciència de la seva gent han aconseguit preservar aquesta essència,
Costa Rica.
Costa Rica és un
país molt petit, però la seva situació, geogràficament privilegiada, fa que
posseeixi aproximadament el 5% de la biodiversitat del planeta, sent el país
amb més biodiversitat per m2. Costa Rica és pura natura, és un paradís botànic,
on s’hi alberguen més de 10.000 espècies de plantes. És un país de grans
contrastos paisatgístics, on les seves formacions vegetals varien segons la
altitud. Es pot distingir la selva tropical, el bosc tropical humit, el bosc
sec, el bosc mixt i altres tipus de vegetació que es poden apreciar amb més
detall en els diversos parcs naturals que hi ha.
Però aquest post
no el dedicaré a l’exuberant flora de Costa Rica. Al centre del país, entre
els volcans Poas i Arenal, hi ha un indret no tan conegut i totalment atípic per tractar-se d’un país tant naturalitzat com aquest, i que com a jardiner em
va cridar molt l’atenció, el Parque Evangelista Blanco Brenes.
Més propi d’un
jardí francès que d’un parc de Costa Rica, les formes topiàries quasi
impossibles s’aixequen imponents davant la tranquil·litat que es respira al
poblet de Zarcero. Aquestes escultures vegetals formades amb xiprers són el
resultat de la imaginació del seu creador, Evangelista Blanco Brenes i els més
de 45 anys que hi porta treballant. Durant la nostra visita al parc, vam
coincidir amb ell, i no podia ser d’altra manera que amb unes tisores de
retallar a les mans. El bon home ens va comentar que l’any 1964 es va començar
a encarregar del manteniment de les zones verdes del poble, i se li va ocórrer retallar
els arbres i poc a poc donar-los forma. Una persona molt agradable, senzilla i
treballadora, que ha aconseguit transformar el lloc en una autèntica obra d’art.
Entre les nombroses figues destaca sobretot l’avinguda d’arcs de xiprer que hi
ha al centre del parc.
Parc Evangelista Blanco Brennes, Costa Rica, agost 2013
Parc Evangelista Blanco Brennes, Costa Rica, agost 2013
Parc Evangelista Blanco Brennes, Costa Rica, agost 2013
Parc Evangelista Blanco Brennes, Costa Rica, agost 2013
Parc Evangelista Blanco Brennes, Costa Rica, agost 2013
Parc Evangelista Blanco Brennes, Costa Rica, agost 2013
Parc Evangelista Blanco Brennes, Costa Rica, agost 2013
Parc Evangelista Blanco Brennes, Costa Rica, agost 2013
Parc Evangelista Blanco Brennes, Costa Rica, agost 2013
Parc Evangelista Blanco Brennes, Costa Rica, agost 2013
Parc Evangelista Blanco Brennes, Costa Rica, agost 2013
Parc Evangelista Blanco Brennes, Costa Rica, agost 2013
Parc Evangelista Blanco Brennes, Costa Rica, agost 2013
Parc Evangelista Blanco Brennes, Costa Rica, agost 2013
Parc Evangelista Blanco Brennes, Costa Rica, agost 2013
Parc Evangelista Blanco Brennes, Costa Rica, agost 2013
Parc Evangelista Blanco Brennes, Costa Rica, agost 2013
Parc Evangelista Blanco Brennes, Costa Rica, agost 2013
Les plantes han
estat lligades des de sempre a la nostre existència. No només ens han
proporcionat aliments, medicaments i matèries primàries que han servit com a
base pel nostre desenvolupament, sinó que són els únics éssers vius capaços de
captar l’energia del sol per fabricar matèria orgànica i alliberar oxigen. És
evident doncs que depenem més nosaltres d’elles que elles de nosaltres. Tot i
això, des de sempre hem tingut la necessitat de projectar la natura a través de
les nostres idees, fins al punt de portar-la casa, cultivant plantes amb el
propòsit de crear un entorn agradable. El disseny de paisatge i la jardineria,
per tant, d’alguna manera sempre han estat lligats a nosaltres. Aquestes dues
pràctiques es poden considerar tant art com ciència, ja que es requereix
observació, planificació, creativitat i organització, però amb una dificultat
afegida, que es treballa amb éssers vius i s’ha de tenir en compte els
seus processos mitjançant un control de l’espai i del factor temps, a més de la
necessitat de seguir una sèrie de criteris arquitectònics, agronòmics,
sociològics i mediambientals.
Avui fa un any just
que vaig inaugurar el blog. L’objectiu principal era compartir experiències i inquietuds relacionades amb la jardineria, el paisatgisme i la
natura, per rellevar-ne el seu valor i la seva necessitat, sense pretendre
donar cap lliçó a ningú, sinó per replantejar-me
temes com a forma d’aprenentatge. A dia d’avui considero l’objectiu complert.
Un agraïment
especial a tots els que heu llegit, comentat i compartit el blog, vosaltres també en
formeu part. El tercer paisatge
seguirà fent camí. Us deixo amb un recull de totes les entrades d'aquest any.
Antic tram de la N-152 a Orís, avui un altre tercer paisatge
Durant el 17è Congrés de l’Associació de Professionals dels Espais Verds de
Catalunya (APEVC) que es va dur a terme a Olot els dies 21,22 i 23 de novembre es
va realitzar el primer Concurs de Jardins de l’APEVC, al Claustre del Carme. L’objectiu
del Concurs és afavorir i potenciar la sensibilitat cap a l’art dels jardins i
crear un espai per a l’experimentació en la jardineria per les noves
generacions de professionals del sector, així com posar de relleu per a la
ciutadania la importància que tenen els espais verds en la millora de la
qualitat de vida de les persones.
La proposta que vam presentar conjuntament amb en Narcís Coromina i en Joel
Requena, anomenada Plant Attack! va
resultar guanyadora després de la votació dels assistents al congrés.
Per realitzar la proposta es va disposar d’una
parcel·la de 440x284 cm delimitada per un encintat de travesses de pi de
240x22x21 cm col·locades en forma rectangular i amb un alt de 2 travesses,
farcida de terra fins a la cota superior.
Plant Attack! presenta els efectes d’una “catàstrofe vegetal”,
un desastre causat per plantes on el regne vegetal torna a dominar i a
colonitzar la Terra deixant enrere les accions humanes sobre el medi i qüestionant
el control del planeta per part de l’home. El projecte mostra
aquesta situació a petita escala a través d’un escenari urbà habitual on un
abocament “accidental” de plantes de diferents textures, colors i mides envaeix
tot el que troba, mitjançant una plantació harmònica però amb un efecte caòtic
i desordenat.
Les espècies utilitzades, provinents de Vivers Sala Graupera, van ser:
Aeonium arboreum 'Atrourpureum', Artemsia 'Powis Castle', Bulbine frutescens ’Hallmarck’, Carex buchananii, Dianella caerulea, Dodonaea
viscosa 'Purpurea', Echium candicans,
Euphorbia diamond, Festuca glauca, Grevillea x semperflorens , Hebe
x franciscana ‘Blue Gem’, Hemerocallis
'Mary Guenther', Leptospermum karo, Leucadendron 'Safari Sunset', Liriope muscari 'Wildform', Lomandra longold, Mischantus
sinensis ‘Yaku jima’, Pennisetum
alopecuroides, Phormium ‘Jester’, Phormium
'Gold Sword', Vinca major i Zoysia japonica.
Abans de deixar-vos amb les imatges del muntatge i el
resultat de Plant Attack!, aprofito per presentar el nou disseny
del blog i la incorporació de 2 sponsors: Greenfish Aquaponic Systems i Nogué
Jardineria·Paisatgisme. Més endavant dedicaré un post a aquestes empreses. Si algú li interessa promocionar-se a el tercer paisatge, facilito el mail de
contacte: tudi.jnt@gmail.com
No és
habitual sortir al carrer i trobar-te desenes d’arbres de grans dimensions arrancats
parcial o totalment de la superfície del terra, però el divendres 4 d’octubre aquesta
imatge es va reproduir en diverses
poblacions del nord d’Osona. Una curta però violenta tempesta de no més de 20
minuts que va generar vents desproporcionats acompanyats d’una intensa
calamarsa, va propiciar aquest acarnissament vegetal, que conseqüentment va
acabar posant en perill la integritat de les persones provocant diverses
destrosses materials. Els experts van titllar aquest fenomen de esclafit.
Els
arbres disposen d’un sistema radicular que no només serveix per absorbir aigua
i minerals del sòl, sinó que també té la funció d’ancoratge per suportar el
propi pes de la planta i afrontar aquestes situacions adverses. És cert que algunes
espècies com els pins, els avets, els cedres i els xiprers produeixen arrels
més superficials i per tant són més susceptibles a la caiguda, però hi ha
diverses accions d’origen antròpic que malmeten el seu sistema radical i els
fan més vulnerables. Per tant, la majoria dels arbres caiguts tenen un
denominador comú, són arbres debilitats.
Entre
d’altres, aquetes són les causes més habituals de caiguda dels arbres:
Modificació de l’entorn
Quan
els arbres creixen en comunitat com és el cas dels boscos, es protegeixen
mútuament del vent, de forma que no necessiten crear un sistema radicular gaire
potent. El problema ve quan es modifica el seu habitat natural i es talen els
arbres per urbanitzar el terreny. Els arbres que queden drets estan totalment
desemparats i al no disposar d’un
sistema estructural adequat són incapaços d’aguantar vents d’una intensitat
determinada.
Eliminació parcial del sistema radicular
Els
arbres que es veuen afectats per obres properes on s’hi han obert rases o s’han
produït moviments de terra, poden sofrir una pèrdua important d’arrels de vital
importància per la seva fixació al terra.
Compactació del sòl
La
circulació de maquinària pesada prop dels arbres i els terrenys excessivament
humits, provoquen una compactació del sòl, comportant una disminució de
creixement de la longitud de les arrels i una disgregació dels elements
texturals del sòl, disminuït l’oxigen del sòl i provocant problemes de
respiració, infiltració i drenatge, accelerant els processos de podriment radicular.
Arbres i gespa
També
és habitual en molts jardins sembrar gespa sota els arbres, sense tenir en
compte que les seves necessitats hídriques són molt diferents. Mentre que una
gespa necessita regs curts i seguits, l’arbre necessita regs espaiats i
profunds. El reg que proporcionem a la gespa provoca que l’arbre produeixi un
sistema radicular molt superficial i poc eficient en estabilitat, ja que
l’aigua que necessita pel seu desenvolupament l’aconsegueix en pocs centímetres
de la superfície i per tant no necessita emetre arrels profundes.
Podes desmesurades i podriment del tronc
Les
podes desmesurades també perjudiquen a l’estabilitat de l’arbre, ja que pot
comportar podriment al tronc i a les branques augmentant substancialment el
perill de caiguda.
També
s’ha de tenir en compte que generalment hi ha una relació lineal entre el radi
de la capçada i l’extensió del sistema radical. Si es realitza una reducció
important de la capçada s’ha de tenir present que també hi haurà una reducció
semblant d’arrels.
Els
arbres que tenen branques codominants, és a dir que competeixen per una
dominància apical, en forma de V amb l’escorça incluïda, també perillen de sofrir
una caiguda parcial. En aquest cas si que seria necessària una bona poda de
manteniment.
Plantació incorrecte
Un
altre motiu important de caiguda d’un arbre deriva d’una plantació incorrecte i
sovint d’una inadequada selecció d’espècies.
Hi ha
molts arbres que estan plantats a una profunditat excessiva, fent disminuir la
capacitat de generar arrels noves. D’altres que han estat plantats en terrenys sense suficient espai pel
desenvolupament de les arrels que garanteixen el seu suport, i que al assolir
una altura considerable augmenta el perill de caure.
No hem d’oblidar que els arbres
són éssers vius, és a dir tenen un cicle vital. La seva longevitat no depèn
només de l’espècie, sinó també de les condicions ambientals, el terreny on s’ha
desenvolupat, i la cura que en tenim.
Cal intentar facilitar el màxim
volum de sòl d’exploració per les arrels, sobretot quan es planten arbres en
escocells. La formació d’un sòl estructural també és molt important, aplicant
una terra adequada que permeti un bon creixement i minimitzi els efectes de la
compactació. Una bona barreja seria terra vegetal de qualitat amb graves. Si
l’arbre creix enmig de gespa és molt recomanable aplicar una capa de coberta
vegetal i separar el reg. Si un arbre necessita ser podat per motius estètics,
sanitaris o de seguretat, s’han de realitzar talls nets que permetin una bona
cicatrització i evitar podriments.
Crec que estarem d’acord en que
al llarg de l’any es mor molta més gent atropellada per un cotxe que per un
arbre, és molt difícil tenir-ho tot controlat, per tant només ens queda dur a
terme una bona gestió de l’arbrat i planificar bé la seva plantació per evitar problemes posteriors.
Pinus pinea brutalment arrencat 4/10/2013
Pinus pinea brutalment arrencat 4/10/2013
Pinus pinea brutalment arrencat 4/10/2013
Populus nigra trencat de la base 4/10/2013
Cedrus deodara arrencats a Manlleu 4/10/2013. Foto: Osona.com
Cedrus deodara arrencats a Manlleu 4/10/2013. Foto: Osona.com
Pas de l'esclafit per Sant Hipòlit de Voltregà
Després de netejar i treure un cedre arrencat en un jardí, vam reutilitzar el seu tronc per muntar aquesta taula i els tamborets:
Quan el mar colpeja sobre els penya-segats que hi ha entre la
cala Boadella i la platja de Fenals, n’estic segur que queda meravellat al
veure una de les creacions paisatgístiques més espectaculars de casa nostre, els
Jardins de Santa Clotilde.
Des que el marquès de Roviralta va encarregar el projecte de
transformació d’un terreny dedicat a la plantació de vinyes en un jardí en
contacte amb la naturalesa i obert al mar a l’arquitecte Nicolau Maria Rubió i
Tudurí, han passat més de 90 anys.
Aquets jardins són considerats com el model de jardí noucentista, un
moviment artístic amb aires renaixentistes existent a Catalunya a principis del
segle XX on es buscava la recuperació de les formes clàssiques a través de la
recerca de la simetria, la proporció i l’ordre. L’equilibri entre l’espai, el
volum, color i forma, la combinació de les espècies la gran majoria autòctones,
i la seva situació fan dels jardins un lloc de gran bellesa.
Rubió i Tudurí va aconseguir solucionar de forma brillant la
difícil ortografia del terreny amb l’esglaonament en terrasses i la creació de
camins mitjançant rampes i escales que permeten salvar els desnivells. La
vegetació no només té una funció estètica sinó que també arquitectònica, com ho
demostra les tanques vegetals que creen una paret obligant a l’espectador a
contemplar en tot moment les millors panoràmiques, així com el conjunt de
places i miradors que trobem al llarg del recorregut.
Tot i que l’art topiària crea una sensació de natura dominada,
la integració dins el paisatge es compleix gràcies a una cortina d’arbres que
donen continuïtat entre el jardí i el bosc mediterrani, inclús a les escales hi
ha una plantació d’heura entre esglaó i esglaó que dona la sensació de
trobar-te davant una cascada vegetal
També són elements importants dins del jardí les interessants
peces escultòriques com les sirenes de bronze de l’artista Maria Llimona i els
diferents jocs d’aigües com font i estanys que trobem en el recorregut, ja que
creen punts d’interès i criden l’atenció del visitant.
